martes, 3 de noviembre de 2009

LA TÍA LUMINÁ

I
Cuandu yo era cuasi qu’un corcuñu
qu’aburtaba lo qu’una abogalla
escuché pa dembaju del áramu
una hestoria que tieni migajas.
Vos la voy a contal mesmamenti
comu yo la he sentíu pa la praza
a los viejus y genti mu antigua
de los tiempus de Maricastaña
que l’habraban jiciendu visionis
y pusiendu d’espantu las caras.
Jaci ya tantu tiempu d’aquellu
que los curas dulleta gastaban
y una teja mu grandi y mu negra
que na más, que na más se quitaban
en pasandu delantri ‘e los ricus
o en llegandu de nochi a su casa.
La metá de los jombris d’antoncis
que jue bulra se desconfïaban.
Hubu quien lo creyó sel milagru,
quien comedia, y argunu porfiaba
que jue groma d’unas rapagonas
que juegaban sartandu a la malla.

Juera lo que juesi,
lo que sí jue ciertu
es que pa las callis
anduvu to’l puebru
desembranquináu,
comu a ajotaperrus:
atrancandu puertas,
tapandu bujerus,
careandu cabras,
ronroneandu rezus
metíu pa la estroji,
y, quien más quien menus,
ajuyíu pa'l monti
y cagáu de miéu,
creyéndusi unus
qu’había bandolerus
o que las melicias
‘e los guerrillerus
contra los francesis
luchaban pa’l Tesu,
maginandu otrus
milagru en aquellu
y qu’había una santa
ya del nuestru puebru
sentá p’allí arriba,
en lo artu ‘e los cielus.
Verdá o mentira,
¡bien que mos tuvierun
más ‘e cuatru nochis
tos al retorteru!
Yo asín lo he escucháu
y asín vos lo cuentu:

Jizu mucha calol esa tardi.
Jizu tanta calol en la praza
qu’un bicholnu tan llenu de lumbri
en el puebru naidi recordaba.
Con dicilvus que jue tan rejuerti
que de gorpi las brevas mauraban
y se pusun las jigueras jorras
de la carda qu’echaban las ramas,
y cascarun d’un pasmu pardalis,
chinchonis, cugutas y hasta rabilalgas.
Endigual d’habel nubis pa'l cielu
se vía tuitu tupíu de brasas.
Mesmamenti un borraju paecía
lo qu’arriba d’abaju guipabas.
Ni siquiera pa los cuartus jondus
sin süoris ni ajogus s’andaba.
¡Naidi osaba ansomalsi p’ajuera,
tuitu quisqui ajundíu pa las salas!
Los dagalis más chicus las madris
pa'l zaguán, la bodega o la cuadra
delnuínus los tuvun to’l día
pa lo frescu tiráus en las lanchas,
y a los viejus mu viejus descarzus,
con los pies en un bañu de agua
los mantuvun a tos esus días
del ciruñu de que la espicharan,
que lo cual qu’a pesal del remediu
bien creyerun que no las contaban.
Asperandu pasal el bicholnu
s’ajundían las tejas de lacias
y d’aquel calorón espantosu
el chilláu y los cabrius chirriaban,
y hasta dicin qu’en metá ‘e la siesta
cuasi toas las fachás resüaban
chorreandu de los colorinis
que les hubun untáu al jalbegal-las.
Pol la calli cruzaban los gatus
con el rabu arcendíu comu brasa
y en los poyus d’en vera ‘e la igresia
y lumbralis d’entral pa las cuadras
derritías legartijas y ovispas
se púun vel cuasi qu’en toas las casas.

Los zorromicalis,
en ves de dal güeltas
comu jacin siempri
pa en vera la igresia,
se juerun p’arriba
pa las nubis mesmas
y queaban las alas
fijas sin movel-las
comu gusarapas
que gusarapean,
subíus pa lo artu,
pa ondi las estrellas,
qu’argu barruntaban
con la solajera.
Y en metá ‘e la praza
y en metá la siesta
tres áramus grandis
que crecían en ella
jadían la guardia
de mala manera,
comu tres salgentus
muertus de cansera.
Ajuyían los perrus
dembaju ‘e las piedras,
salía de los cañus
de la juenti nueva
el agua calienti
comu meáu ‘e vieja.
Sonarun las cuatru
y pol la Barrera
sólu tres dagalis
con tres cañijelras
y otrus achiperris
venían de las eras
de juegal al pinchi
y de la pesquera
d’echal un ranéu
pa’l joyu ‘e la Vega;
y al dal a la praza
y vel que la igresia
paecía derritilsi
comu la manteca
y que s’ajogaban
con aquella quema,
de ciruñu y miéu,
chapescandu apriesa,
se juerun juyendu
pitandu a toa mecha
pa en ca de sus madris
sin las cañijelras.

Con l’altesa jundía en la rullera,
ajogá de calol, la Venancia
de masal de los jolnus venía
calli arriba, los brazus en jarra.
Le salió mu de ojus qu’el puebru
estuviesi más jorru qu’un arca,
en la casa 'e los probis mu probis,
de pan brandu a final de semana
y que no hobiesi chicus ni grandis
comu siempri con la bullaranga
qu’apreparan ajotandu perrus
o si sali p’allí arguna rata.
Peru to lo achacó al calorazu
que de tejas abaju jorraba,
y, parandusi en mediu ‘e la siesta,
derrengá, mallugá, con la encarma
que traía de venil de los jolnus
y los panis que l’acogotaban
el pescuezu d’il-lus sostuviendu,
en echándusi manu a la jarda
pa ensecalsi el süol de la frenti,
levantó pa Lorenzu la cara
y, jadiénduli un tantu ‘e bulresca,
jue y le diju con su miaja ‘e guasa:
"¡Tíu joputa, hoy sí que jarreas,
me se van reditiendu las cachas!"

S'oyó la campana:
dies dobris con juerza
jarreó un monagu
subíu en las armenas.
Salierun las brujas
que jadían la siesta
de pa las estrojis
volandu a toa yesca,
unas pa’l Vinval,
otras pa las Frelas,
otras pa Vajondu
y otras pa la Jesa,
con un rebulliciu
d’escobas, pavesas
y un jeol a azufri,
a péus y morceñas,
revoloteandu,
qu’en toa la Barrera
se sintió un estruendu
y una polvarera
que jizu ansomalsi
pol las batipuertas
a chicus y grandis,
a viejus y viejas.
Con la bullaranga
qu’había en las armenas
de los campanazus,
de pol toa la igresia
salierun los tordus
zumbandu a toa mecha;
juyían estorninus,
chïaban cigüeñas,
jurreó un mochuelu,
gañían las mielras
y en el campanariu,
pol las escaleras,
sirbó una lechuza
dispiertá a la juerza.

II
Al sentil rebulliciu y estruendu
y los dobris de toas las campanas
en un verbu, asustá toa la genti,
prencipió a esparigil las ventanas.
Descorrierun candáus y postigus,
pasaoris jorrarun y trancas
y, en saliendu de casa ensiguía,
s’ajuntarun tuitus en la praza.
En un verbu se jizun más corrus
que si al tamboril y a la frauta
juesi dánduli el tíu Vitorianu
pa formal una güena carava.
¡Hay quien dici qu’hay quema pa’l monti!
¡Otrus dicin qu’es pa l’Armenara!
¡Que la vaya a apagal el arcardi!
¡Que si es pa lo tuyu en la Raya!
¡Que se queman los mis olivitus!
¡Que p’allí está aseandu mi helmana!
¡Que l’apaguin, ay Cristu Benditu!
¡Que l’achocin, Reina Soberana...!
Unus mozus corriendu llegarun
con los cubus enllenus de agua
y le dijun a los monacillus
que venían de tocal las campanas
que pa óndi llegaba la lumbri,
si se vía to lo qu’abarcaba.

Y los monacillus,
con cara de pasmu,
dijénduli iban
a gordus y a fracus
qu’allí no había quema,
ni andaban buscandu
a naidi perdíu,
ni venían sordáus,
ni había revortiju,
ni robu ‘e ganáu,
ni na de lo dichu,
ni na de lo habráu,
qu’el cura del puebru
los había mandáu
tocal las campanas
polque ya un güen ratu
que tía Luminada
s’había jincáu
encima ‘e la cama
dijendu qu’ha habráu
con Nuestra Señora
y que l’ha mandáu
dil hasta la elmita
y que l’ha rogáu
que vaiga to’l puebru
con escapularius,
jadiendu la manda
de dil-li cantandu
tos en pruseción
el santu rosariu.

III
Comu aquella tinaja de barru
que tenía mi consuegru en la cuadra
de cincuenta lo menus arrobas,
más grandona qu’aquella tinaja,
asín era de gordu y reondu
el banduju de tía Luminada.
Sin poel ni siquiá menealsi,
dondeá, espatarrá en toa la cama,
empedía cuasi pa regorvelsi,
con el culu jechitu una llaga,
se pasaba las nochis gimiendu
qu’el Señol bien podía lleval-la
d’esti mundu y dejal-la d’ajogus,
de doloris, de ñúus y de cardas.
De roíllas, jincá en una silla,
la comía una sobrina le daba
y, en quisiendu que bebiera argu,
le jacía zugal d’una caña,
polque no había ni moo ni manera
d’arrimalsi con una cuchara
pa’l cogoti, la frenti o el pelu
y imposibri cuasi qu’a la cara.
De lo grandi y lo gorda que era,
de lo torpi y atollá qu’estaba
se vían tos comu tres en un burru
a ca y cuandu querían remüal-la,
sostuviendu d’aquí unu las corvas
o aupandu d’allí las senaguas,
refregandu con cuatru estropajus
o ensecandu con doci tovallas...
¡Y to jechu con to’l miéu del mundu
de no vel-la roal de la cama!
Doci añus jacía pa setiembri
que d’allí no podían meneal-la,
siempri yendu y viniendu a qué quieris,
siempri a entral y salil pa la sala
escuchandu los gritus y ajogus
que sin poel resestil jarreaba.

Peru esta mañana
s’ha jincáu en el catri
y allí está sujeta
sin ayúa de naidi,
dijendu qu’ha vistu
pasal por el airi
a Nuestra Señora
y al láu a dos frailis
vestíus de negru,
y Ella con un traji
brancu comu lechi,
y qu’oyó unus cantis
que cantaban cientus
y cientus de ángilis.
Y que quieri vel-la
otra ves, comadri:
"¡Llevalmi a la elmita!
¡A cuestas llevalmi!
¡Llevalmi en un burru!
¡A rastras llevalmi!
¡Peru no permitas,
Santísima Madri,
que sin dil a velti
yo güelva hoy a echalmi!
¡Que venga to’l puebru!
¡Que venga el arcardi,
el cura y monagus
tos a acompañalmi,
que créu que soy santa
sin sabel-lu naidi!"

IV

Pol la nochi, pasáu el bicholnu
y dispués d’atrancal bien las cabras,
s’ajuntarun más ‘e cien personas
a la puerta de tía Luminada.
Unus vinun gritandu con juerza,
otrus vinun rezandu en vos baja
y los más trujun velas, farolis,
un carburu y alguna tarasca
p’alumbral el caminu a la elmita,
que no juesi la genti a tumbal-la
por aquellus lindonis y cuestus
más escurus qu’una loba parda.
Y es que tuitus estaban dispuestus
a la Vilgin pol fin a lleval-la,
no se sabi si es que se creyerun
qu’en el puebru tenían una santa
o que, jartus de los caloronis,
quisun tos refrescalsi las caras
pateandu al serenu los campus
y salilsi p’ajuera ‘e las casas.
La custion es qu’acuyerun muchus.
Hubu argunus que vinun con varas,
otrus trujun los liendrus, los ganchus,
seguronis, las jorcas, las palas,
calabozus, trépagus y jocis,
estaonchus, vilortas y guañas,
cual si juesin a dil a la guerra
o a escuajal tos los montis de zarzas.
De repenti empezarun a vocis
unas mozas qu’antoncis llegaban:
qui dijendu que si era milagru,
qui empujandu pol vel a la santa,
y una ñeta de tía Domitila,
la mejol qu’en las misas cantaba,
prencipió con el "Salvi Regina"
mentris escapularius sacaba
y los iba pusiendu al cogoti
de las mozas qu’alreol estaban.
Con la nochi metía y los farolis
y esa genti a la puerta ‘e la casa
canturreánduli a gritu peláu
de pie unas, jincás otras cuantas,
la verdá es qu’a más d’unu antoncis
se le jizu un güen ñu en la garganta.

Trujun cuatru mozus
unas engarillas
de porteal pedruscus
y quisun subil-la
a tía Luminada
pa dil a la elmita
corriendu y ascapi,
peru con las prisas
confolmi los unus
d’aquí la cogían
por el otru láu
se les escurría.
Gritaba la moza,
que razón tenía,
de que l’atientasin
los jombris asina
y de que l’aupasin
pol las pantorrillas,
o que le atortaran
asín la barriga
con arrechuchonis
qu’,al cogel-la, vía
que le iban pegandu
pa upal-la p’arriba.
Viendu qu’imposibri
era jadel vía
de tía Luminada,
unus ensiguía
trujun de p’adrentu
de prontu una silla
qu’atarun con sogas
a las engarillas.
Jicierun mil cambius
d’abaju p’arriba,
peru era tan gorda
qu’allí no cupía.
¡Imposibri apañu
jallal cabusía
en tan pocu cachu
pa tanta barriga!
De moo y manera
que tos aporfían
lleval-la en la cama
ondi está tendía,
y, comu la puerta
de la sala es chica,
pol los correoris
con la cama brincan,
atá con seis sogas,
cogías las esquinas
con cuerdas, maromas
y con ochu cinchas
d’albardal los burrus
con las tarabitas.
Gritaba la genti,
chillaba la tía
Luminada cuandu
corgandu se vía
de los correoris
atá con las cinchas.
Los que l’abajaban
sopraban, gañían,
süaban süoris
pol toas las costillas,
mandaban paralsi,
frojaban, gorvían...
Dembaju unus cuantus
ya la sustenían,
ya l’echaban manu,
ya l’arrecogían
hasta que pol fin,
cuandu la tenían,
la pusun al suelu
con mucha mastría,
sin qu’ajocicasi
al jorral d’arriba.
Arreció la “Salvi”
mentris acuían
alreol de la cama,
jincáus de roíllas,
genti de toas partis;
y entri los qu'había
rezandu ya ha ratu
y los que venían,
s'armó un rebulliciu
y una cantarina
qu'aquellu paecía
misa de lintierru
o una sabatina.
Jimpraban argunas
d'emoción transías.
De toas las ventanas
pétalus caían
y la genti a coru
“¡Santa!” ripitía.

La cargarun al hombru entri venti,
qu’era un güen estamentu la cama
con aquella mujel tan grandisma
revorcá por en mediu ‘e las sábanas.
Peru al velsi subía en lo artu
se creyó que d’allí se roaba
y empezó a entranquijalsi la ropa
y a agarralsi con juerza a las sandas,
dandu vocis del miéu y del ciruñu
de pensal que podían jondeal-la.
Y la tuvun qu’atal con las sogas
que s’habían empreáu pa abajal-la,
de manera qu’al cabu d’un ratu,
endispués qu’acabarun d’atal-la
y d’echal-li parás y cien ñus
pa que naidi pudiera afrojal-la,
cuasi, cuasi paecía una morcilla
recién jecha en arguna matanza,
rebolsandu las calnis de fofas,
comu jacin en una botana
las gorduras dispués d’embutil-las
cuandu das en querel bien atal-las.

Salierun ascapi
por una calleja
que daba pa’l campu
por unas traseras.
Comu era la cama
de tablucas viejas,
d’esas de burrillas
que son de madera,
chirrïaba juerti
com’una polea
y charrangueaba
comu silla ‘e nea.
En argunas callis,
pol sel tan estrechas,
cuasi ni cupía
pa pasal por ellas;
y allí eran los gritus
pol miéu a vertel-la,
y allí requilorius,
rezus y más tretas
qu’un gatu a ratonis
pa poel metel-la
pol lo más canchúu
y sacal-la ilesa
de aquellus añurgus
y rejollaeras.
Luegu qu’endirgarun
pol güenas vereas
ya vinun los cantis
y rezus d’igresia,
los gritus de: "¡Santa!
¡Callalvus! ¡A ella!
¡Que s’ajorra! ¡Upal-la!
¡Un carburu! ¡Apreta!
¡Santa Luminada,
bendita tú seas
que visti a la Vilgin
pasal a tu vera
dembaju una ripia
juntu a una lacena!"
Y entr’el jurriburri
de la bulla aquella,
la nochi de lobu
y toas las carquesas
qu’iban arcendías,
las varas, las velas,
farolis, taramas,
carburus y teas,
atrochandu fincas,
tupiendu de juélligas
tuitus los sembráus,
jollandu vereas,
paecía d’otru mundu
toa aquella caterva
con las luminarias
y las sigurejas.
¡Y entri santigualsi
las mozas más viejas,
añurgalsi otras
d’emocionis llenas,
resopral argunas,
lloral las más d’ellas,
dil pegandu tumbus
pa las regatersas,
tropicalsi argunus,
dil otrus a tientas,
correl los dagalis
pol las lindoneras
cuertandu bardascas
o tirandu piedras,
dal los mozus vocis,
rengueal las agüelas
y pegal jipíus
los parientis d’ella,
juérunsi acercandu
hasta la elmituela
com’una compaña
que justu viniera
de pa’l Pulgatoriu
con armas en pena!

V
Jue una nochi comu boca e lobu.
Ni había mediu p’andal una cuarta
si no ibas pegáu, bien pegáu
a las lucis de las luminarias.
Ni una estrella se vía pa los cielus
sino nubis negras comu panzas
de burrancas preñás y pelúas:
nubarronis cuajáus de agua.
Mentris tantu siguían los jombris
alumbrandu pa vel óndi andaban;
y de prontu, a lo lejus, la elmita
en lo escuru se apaeció bien crara,
y púun velsi el tejáu y la puerta,
y pol cima tamién la campana,
qu’enseguía echarun a güelu
los mozacus d’en vera ‘e las sandas.
En el atriu a empellonis la genti
por entral cuasi que s’achuchaban.
Empujaban a rejollaeru
los más chicus pa si se cuelaban,
y atorás las viejinas, las probis,
a puntitu del tranci chillaban.
De repenti entri manus y brazus,
por encima de tuitas las caras
prencipió a aparecel el camastru
ondi estaba la tía Luminada.
¡Allí jue un rebulliciu de miéu!
A la genti cuasi espiparraban
y s’oían chillíus d’entrilláus
pol los brazus, los déus o las patas.
Y lo malu de to jue que justu
cuandu, al renti ‘e la puerta, la cama
la tenían los mozacus más juertis
sustenía p’adrentu cuelal-la,
púun vel tos sin tapujus y craru
que d’allí, del dintel, no pasaba
pol no habel cabusía en el portáu
pa metel por el buecu las sandas.
Y la tuvun qu’echal más p’ajuera
pol la genti qu’había no atortal-la;
Y la pusun enfrenti ‘e la puerta,
en un ruscu desd’atrás la cama
sostribá pa que viesi a la Vilgin
un poquinu la tía Luminada.
Se cantarun cantaris d’igresia,
s’arcendierun cuasi toas las lámparas,
se l’echarun gordas al cepillu,
se le dierun bien das toas las gracias
a la Vilgin de la Bienvenida
por habelsi apaecíu a la santa;
y en la parti d’ajuera ‘e la elmita,
en el suelu, la tía Luminada,
sin que naidi le jiciera casu,
de jimpral y lloral se jartaba
del embargu de vel a la Vilgin
y que naidi venía a desatal-la.

Acabáus los rezus,
salierun en fila
mu devotamenti
tuitus de la elmita
y cerró la puerta
con llavi una cría
que con la santera
de cesta venía.
Cuatru goteronis
cayerun d’arriba
de los nubarronis,
peru naidi vía
qu’aquellu pudiesi
armal charracina.
Cargarun la cama
entri los que iban
sin palus ni lumbris
y, na más qu’encima
de los jombrus pusun
la santa bendita,
sonó un restrallíu
de prontu p’arriba
pa los nubarronis
y vinu enseguía
una tronalera,
qu’aquellu paecía
qu’estaban roandu
cientus ‘e botijas
los santus del cielu
del ruíu qu’había
porcima ‘e los montis
d’en vera la elmita.
Arreció a llovel
comu no jacía
lo menus dies añus.
El agua caía
comu si mil juentis
manasin d’arriba.
Sortarun la cama.
La genti corría.
Buscó la santera
sin suerti a la cría
que tenía la llavi
pa entral pa la elmita.
Le dio cuatru vocis,
peru no paecía...
Naidi púu libralsi
de la chapecina
qu’iba a preparalsi
cuasi qu’enseguía.
Restrallaban truenus,
relámpagus, chispas,
s’apagarun tarmas,
carquesas, torcías,
carburus, farolis...
Allí naidi vía
ni pa óndi tiraba
o pa óndi ajuyía.
Y a tía Luminada,
pa’l catri solita,
llorandu y gimiendu,
naidi l’atendía.
Retumbaba el cielu,
restrallaba encima
mesmu de la genti.
Las aguas siguían
jinchandu los charcus
qu’ascapi crecían,
y entri unus zarzalis,
juntu a unas torbiscas,
arrutá de fríu,
apaeció la cría
que tenía las llavis
d’entral pa la elmita
¡con menúa encarma!
¡Y es que le paecía
‘bel perdíu las llavis!
Y la dagalina
ondi púu bien sel
ciertu no sabía.
Buscaba un hombritu
a sus dos sobrinas,
gritaba una moza
pa un zonchi caía,
entri olivus otras
atollás se vían.
Los mozacus juran,
los viejus rejilan,
las viejas dan vocis
y se desgañitan.
Las de los cantaris
de la sabatina,
sin escapularius,
van jechitas trizas.
Unu ajurreaba,
otru no podía
salil del buracu
d’una arcantarilla
con la pata gacha
hasta aquí ajundía.
Desd’un acibuchi
una dagalina
llamó a sus helmanus
la nochi enterita.
Y tía Luminada
en mediu siguía
d’un charcón de agua
que ya le subía
p’allá pa las corvas
de las pantorrillas:
"¡Ay Cristu Benditu!
¡Ay Vilgin Santisma,
¡Reina Soberana
de la Bienvenida!
¡Socorrelmus prontu
o aquí no hay salía!"

VI

¡Jue una nochi comu boca e escuerzu!
¡Jue la nochi más negra y más mala
que la genti del puebru ha vivíu!
¡Jue tan grandi la tromba de agua
qu’arrancó trepolleras de robris
y los truju arrastrandu a la praza!
¡Jizu to lo que pudu la genti
pa salil d’allí viva y contal-la!

VII
Cuandu, amaneciendu,
s’ansomó ya el día,
descumbráu el cielu,
joreá la horilla,
de gorpi púu velsi
cual jue la derriza
que jizu la nochi:
¡Menúa charracina!
Subíus en olivus
argunus gimían,
pegandu berríus
tumbáus boca arriba
detrás d’un portillu
otrus se dolían
de los mallugonis
en las pantorrillas.
Las dagalas roncas,
lloraban, gañían,
jipaban las viejas,
las mozas, transías,
con las caras verdis
de la empapucina,
llamaban a gritus,
iban y venían,
los viejus tosiendu,
las viejas perdías.
Unas arrastrandu
las patas molías
d’andal toa la nochi
d’abaju p’arriba
sin jallal amparu,
que ni chozu había,
otras guarreandu
d’aquella paliza,
las más de toas ellas
bien que se creían
qu’había llegáu
el fin de sus días;
y tía Luminada,
más muerta que viva,
tupía bien de barru
cuasi qu’hasta arriba,
pingandu, la probi,
se pusu malita
d’estal toa la nochi
mojá y en camisa,
arrastrá la cama
pol la jollaprina
del bordón de agua
qu’allí rebullía.
Vinu aluegu genti,
trujun engarillas,
se llevarun malus
pa más ‘e dies días
a los familiaris
que p’allí tenían.
Jizun pa cural-lus
toa crasi de birmas,
y no tos sanarun
de la chapucina,
qu’a las dos semanas
d’un torzón moría,
dispués de qu’estuvu
bien retemalita,
la tía Luminada,
mallugá y jundía
en el mesmu catri
que llevó un güen día
un puñáu ‘e mozus
hasta Bienvenía.

Epílogu
Naidi ha güertu a habral d’aparicionis
ni a dicil de que vía cosas raras,
precurandu más bien toa la genti
ocupalsi de cosas de casa,
de comel albondanti y calienti,
de cudialsi del burru y las cabras
o de dilsi a bailal una jota
si sonaba la frauta en la praza.


Juan José Camisón (MARABAJAS)

No hay comentarios:

Publicar un comentario